2012/11/07

Utah: Kanab, Bryce Canyon i Zion National Park



En la penúltima entrega del vostre preferit (i únic) col·laborador d’aquest blog, els dos intrèpids aventurers, Dídac i Lluís, viatjaven per tot Arizona per acabar dormint a Kanab, Utah.

Kanab (A) és una petita localitat de pas amb uns quants motels i un sorprenent i agradable carrer amb alguns comerços i serveis. Dic sorprenent perquè a les 9 de la nit encara es podien veure turistes voltant per les botigues de roba i souvenirs o sopant en algun dels restaurants. La nostra estada a Utah va ser curta però intensa.

Després de sopar en un dels restaurant que ens recomanava la guia (no puc dir quina és perquè no em paguen), i de treure sorra dels nostres banyadors durant una bona estona, vam caure rodons al llit del motel. No obstant ens vam adormir per culpa del canvi horari. Resulta que a Arizona són tan xulos que no canvien l’hora, així que a l’estiu van amb l’hora del Pacífic però a l’hivern amb l’hora del fus horari Mountain. Al llevar-nos l'endemà teníem pressa, però no ens vam poder contenir d’aprofitar l’esmorzar amb torrades i gofres que ens oferia aquell motel (Royal Inn Kanab).

Però va, anem a l’important. Agafem el cotxe (òbviament condueixo jo, ja que el Dídac es posa a fer la primera dormida del dia) i ens dirigim al nord, direcció Bryce Canyon. Un cop entres a Utah el paisatge canvia completament. Les carreteres ja no són infinitament rectes i el desert àrid dóna pas a un terreny més muntanyós i ple de vegetació. Les petites poblacions al voltant de la carretera són més freqüents i l’aire és més fresc. El trajecte és molt agradable, ja que es travessen grans canons de roca vermellosa i la senyalització de la carretera et recorda que et pots trobar animals salvatges.

Bryce Canyon (B). Aquest Parc Nacional és un bon exemple de com és el paisatge que he intentat descriure abans. Tot i que li diuen Bryce Canyon, no és un canó. Doncs bé, al llarg d’una carretera es pot anar parant a diferents miradors des d’on es poden contemplar enormes paisatges de roca vermellosa. Al llarg de molt temps, l’aigua ha anat erosionant les diferents capes de roca sedimentària (cada una a velocitats diferents) creant unes grans columnes anomenades hoodoos. És un procés semblant al que forma les “xemeneies de les fades” que es poden trobar a la Capadòcia, Turquia.


Un dels primers miradors permet fer una curta i divertida excursió circular d’1.5 milles que baixa i puja el penya-segat. Si ho feu, recordeu baixar primer pel lloc que baixa amb més pendent!


Vam veure un parell de miradors més, però com que no anàvem massa bé de temps, i tots eren força semblants, vam decidir fer via cap a la següent destinació.

Zion National Park (C). La forma de visitar Zion és exactament oposada a la forma de visitar Bryce. Si en l’anterior parc la carretera va per dalt i vas de mirador en mirador, en aquest, la carretera va pel punt més baix d’un monstruós canó en forma d’“Y” invertida. Deixem les columnes de roca sedimentària i ens endinsem en un gegantí paisatge de grans parets de roca.


Una bonica característica que ajuda a minimitzar l’impacte de l’home en el paisatge és que l’asfalt és vermell en conjunció amb el color predominant del paisatge. A més, durant les èpoques amb més afluència de gent, l’accés de cotxes està restringit a gran part del parc (el pal de la “Y”, perquè ens entenguem, queda restringit). Així que s’ha d’aparcar el cotxe i agafar un autobús que va per tot el parc. Cal dir que la freqüència d’autobusos és molt alta i constant.


El nostre objectiu era caminar. L’excursió recomanada per fer si només es té un dia és pujar al pic “Angels Landing”, una muntanya que sobresurt pel mig del nord del parc. Els cartells deien que es fa en 5 hores (2.4 milles per pujar i les mateixes per baixar), però nosaltres ho vam tenir enllestit en menys de 3 hores, en part perquè un cop a dalt ens va començar a ploure i ens vam haver d’afanyar.

Angels Landing

L’excursió puja amb un fort pendent serpentejant la paret oest del parc fins que s’arriba al llom dels Angels Landing pel nord. Un cop allà comença la part més interessant: el camí ressegueix el llom de tan sols uns pocs metres d’ample en algunes parts. El camí puja i baixa i s’han d’anar resseguint grosses pedres. La combinació d’aquests dos factors fa que en tot moment es tinguin cadenes per agafar-se, sinó un es sentiria molt insegur. Hi ha punts força impressionants. A més, hem d’afegir que hi feia un vent bastant fort i un bonics núvols foscos amenaçaven pluja. Són només 800 metres fins a la punta de la muntanya però es fan força llargs. En moltes parts has d’esperar que la gent que ve de cara passi, ja que no hi passen dues persones de forma segura.


Per la llei de Murphy, no em pregunteu perquè però l’iPhone (únic instrument per fer fotos que tenia) va deixar de funcionar. En aquest punt jo anava sol, ja que el Dídac em va esperar més enrere per problemes tècnics de vertigen. Com que no hi ha fotografies us haureu d’acontentar amb aquesta frase: és  impressionant. No sóc una persona de muntanya, però és sens dubte l’excursió més divertida que he fet mai.

Un cop a la punta, plovia i feia molt vent, així que tampoc em vaig estar més de dos minuts allà. Al tornar vaig passar força por, ja que les cadenes i les pedres començaven a relliscar. Però malgrat tot, vaig arribar sa i estalvi (i bastant cansat) fins al punt on m’esperava el Dídac. Vam baixar gairebé corrent.

Un cop de nou al cotxe, vam sortir del parc i vam dinar/sopar a Springdale, un bonic poble a les afores del parc. Finalment, vam anar a dormir a un motel de St. George (D), que per sort, tenia piscina climatitzada. Aquell dia el Dídac es va adormir a les 9!


Lluís

4 comentaris:

  1. Emocionant! I .... com sempre en les bones cròniques per entregues es queda en el punt més interessant. Què va fer el Lluís al St. George (D) a partir de les 9 del vespre quan ningú no el controlava? Ho sabrem? Ens quedarem amb la curiositat la resta dels dies de les nostres vides?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això això! Volem saber què va passar!!! ;)

      Elimina
    2. Doncs vaig mirar Independence Day però em vaig quedar quan el Will Smith fa xocar a 2 naus espacials extraterrestres en el Gran Canyon.

      Elimina