2012/03/28

Croissants salats


Una de les coses que més em sorprèn dels EEUU és la gran diversitat de productes que pots trobar en el supermercat: refrescos de cirera, aranja (pomelo perquè ens entenguem :P), gerds, mora; patates fregides amb gust a jalapeño, galetes de peanut butter - el gust estrella de la secció dels dolços-, gelats de mides desproporcionades, salses, deu mil varietats de cereals, etc. Tot i així, hi ha una cosa que trobo a faltar... les galetes maria normals de tota la vida! Aquí les galetes acostumen a portar farciment, trossets de xocolata, gerds o algun altre guarniment. També costa trobar torrades, i per descomptat, el nostre estimat pernil salat, que és gairebé impossible de trobar, i si el trobes no té el mateix gust ni el mateix preu!

En general, hi ha una gran oferta de productes llestos per a ser menjats o semi preparats, i aquest és el cas de la massa per a fer croissants que avui és protagonista del nostre blog! És tracta d’una massa que ve plegada en forma de cilindre i una vegada obres el paquetet la pots dividir en porcions individuals.


Nosaltres vam comprar-ne una de petita de la qual en van sortir quatre croissanets.

Ingredients per a 2 persones (o per a una, segons la gana):
Massa per a fer croissants (nosaltres vam utilitzar-ne una com la de la fotografia. 
És de la marca Pillsbury)
1 Frankfurt
2 Talls de Salami
10 Daus de formatge (aprox.)
5 passos ben senzills: 
1) Precalentar el forn a 370oF (190oC)
2) Separar la massa en quatre porcions triangulars
3) Disposar els ingredients (frankfurt, salami i formatge) a sobre de cada porció 
4) Enrotllar la massa triangular donant-li forma de croissant
5) Coure els croissants al forn durant 20 minuts



Així de fàcil!   


A la secció de brioixeria dels forns de pa o supermercats als que estem acostumats a casa nostra, sempre hi ha un lloc reservat pels croissants; Als EEUU aquesta mateixa secció té una gran varietat de muffins, cupcakes, cinnamon rolls, cookies o cake pops, però normalment els croissants costen més de trobar. Deu ser cosa de l’oferta i la demanda. Bon profit! 

2012/03/25

Brandy & Melville


Fa uns trenta anys, Brandy, una noia americana, i Melville un noi anglès, es van enamorar l’un de l’altre en una de les ciutats més romàntiques d’Europa, Roma. Aquesta és la història en la que s’inspira el nom de la marca de roba italiana Brandy & Melville.

L’any 2008 van decidir expandir el negoci cap als EEUU, obrint la seva primera botiga a Westwood, LA. A dia d’avui també en tenen a San Francisco, San Diego, Nova York o Honolulu.


L’estil de les seves col·leccions és casual-vintage, i mantenen les seves arrels europees en quant a qualitat i disseny de les peces. Estampats florals, torns grisos, beixos i granats han estat els dominants d'aquests darrers mesos, i sembla que de moment s'hi quedaran per una bona temporada. 


De B&M m'agrada la decoració de les seves botigues, la disposició de la roba, els complements, i el joc de materials i colors cuidats al detall. Els preciosos cartells de fusta que decoren les parets també es venen. 

Botiga B&M de Fashion Island (Newport Beach)



Una curiositat?
El cartellet que anuncia que $1 = 1€. Tots els preus estan marcats en €. 

2012/03/21

The Goat Hill Tavern, pels amants de la cervesa

Font: Facebook de The Goat Hill

Taules de billar, tamborets, pols, xivarri, closques de cacauet pel terra, cartells i senyals de tràfic de fa unes quantes dècades i més de 100 cerveses de barril diferents. Aquests són alguns dels trets que caracteritzen The Goat Hill (1830 Newport Blvd | Costa Mesa, CA 92627), una autèntica i curiosa taverna a on anar a “fer una birra”. 
Font: Facebook de The Goat Hill 
El cartell de cerveses

Decidir quina cervesa vols entre la gran oferta que presenten no és cosa fàcil per a una persona no entesa en la matèria, com és el meu cas. Jo sempre em deixo recomanar pels acompanyants que més hi entenen. Pots demanar la teva cervesa en dues mides diferents: pitcher, és a dir, en una gerra de cervesa per compartir (o no); i pint o pinta, que és la mida individual. És típic demanar un plat de cacauets per acompanyar la beguda, motiu pel qual el terra del local sempre està ple de closques.

 

El sostre, tot un museu. Mapes de carretera, cartells de diferents marques de cervesa, desenes de dispensadors de diverses formes, anuncis de fa anys, senyals de tràfic, bicicletes, carrosseria de cotxe, i fins i tot una armadura. Tots aquests accessoris i més pengen del sostre formant un variat collage.



2012/03/16

In-N-Out Burger



Avui us vull parlar de l’In-N-Out, una de les hamburgueseries més famoses de la costa oest dels EEUU. Tot i que de bones a primeres l’In-N-Out sembla un diner americà com qualsevol altre fast food que puguis trobar-te a prop d’alguna autopista, a on aturar-te a menjar per un preu força econòmic; aquesta cadena té algunes particularitats que van despertar la meva atenció.

Imatge del menú

Una de les claus de l’èxit de l’In-N-Out és la senzillesa del seu menú, que consta de dues hamburgueses (normal i amb formatge), patates fregides i begudes (refrescos, batuts – xocolata, vainilla i maduixa - i cafè). Però si anem una mica més enllà, descobrim una enginyosa estratègia de Marketing que ha aconseguit fer dels seus clients uns fidels amics amb els qui compartir un secret: aquells que coneixen bé la cadena saben que existeix un menú secret* (un secreto a voces!) amb diversitat d’ingredients, combinacions i maneres de menjar-se una hamburguesa:

  • 2xMeet (2 hamburgueses sense formatge)
  • Animal Style (hamburguesa cuinada amb mostassa, cogombres, formatge i ceba caramel·litzada addicionals, tot cuinat a la graella). És el més famós dels seus productes secrets. L’Animal Style es pot demanar amb qualsevol dels altres tipus hamburguesa que us explico.
  • Cut-in-half (hamburguesa tallada per la meitat per compartir o fer més fàcil de menjar).
  • Flying Dutchman (2 hamburgueses amb 2 talls de formatge, sense pa, ni tomàquet, ni enciam, ni ceba).
  • Grilled Cheese (hamburguesa amb formatge, ceba, tomàquet i enciam però sense hamburguesa!), una bona opció pels vegetarians.
  • Mustard Grilled (et suquen l’hamburguesa amb mostassa).
  • Protein Style (en comptes de pa, l’hamburguesa amb tomàquet, ceba i formatge està embolicada amb enciam). Una de les meves preferides després de la Grilled Cheese.
  • Veggie Burger (igual que la Grilled Cheese però sense el formatge).
  • Extra Toast (amb el pa torrat a la planxa)
  • 2x4 (2 hamburgueses de vedella + 4 talls de formatge). Pots fer aquesta combinació amb tantes d’hamburgueses o talls de formatge com vulguis, fins a un màxim de 4x4. Fa anys es podia demanar el nombre que et vingués de gust - 24x24, 35x1, 65x16...-  fins que un dia, un grup d’amics que estaven de festa van decidir demanar-se una 100x100! Els nois es van fer molt famosos, però la cadena va decidir posar un límit d’hamburgueses i formatge a 4x4.
    Us deixo un enllaç al blog del noi que va demanar aquesta increïble hamburguesa, on podreu veure imatges i llegir l’experiència de menjar-se 100 hamburgueses amb 100 talls de formatge desfet. Molt divertit! 
La 4x4 amb patates Animal Style que es va demanar el meu amic Carles

Amb les patates el mateix...
  • Animal Style Fries (patates cobertes de mostassa, ceba caramel·litzada, cogombre i formatge)
  • Chesee Fries (patates amb formatge fos)
  • Fries Light (patates sense acabar de fregir del tot, una mica crues)
  • Fries Well-Done (patates mooooolt fregides i cruixents). Too much for me...

I amb els batuts...
  • Neapolitan Shake (els tres tipus de batuts que tenen barrejats)
  • Choco-Vanilla Swirl (de xocolata i vanilla)
  • Root-Beer Float (refresc molt dolç amb gust de vainilla, nou moscada, anís i regalèssia)
  • Tea-Aid (te i llimonada)
  • Lemon-Up (llimonada i 7-Up)
With Stacy and Charline!

Com veieu el menú no era tan bàsic com semblava.

Un dels altres aspectes que cal destacar de la seva bona gestió és el tracte amable i simpàtic amb els clients, esdevenint una de les peces claus de la seva estratègia; així com la potent imatge de marca que ha fet que el seu logotip no passi desapercebut. A més, és una de les cadenes de menjar ràpid que millor paga els seus treballadors.

Avui a les 5 de la tarda la cua del drive-through donava la volta al restaurant!

Un parell de curiositats...
Ø La seu central de l’In-N-Out és dins el campus de la University of California Irvine
Ø Després de la mort del seu fundador, Harry Snyde, un dels seus fills va passar a ser-ne el president. Aquest, Rich Snyder, morí en un accident d’avió quan s’apropaven a l’aeroport de Santa Ana (John Wayne Airport, Orange County). El substituí Guy Snyder, segon fill del fundador, que en fou president fins que al cap de sis anys va morir de sobredosi. Finalment la dona de Harry Snyder, Esther Snyder, ocupà la presidència.

*Referència menú secret: Badmouth

2012/03/11

Calçotada



Tot i que he de reconèixer que aquest any pensava que no podria menjar calçots, avui hem celebrat una gran calçotada! Com que aquí de calçots no se’n troben, ho hem fet amb cebes verdes, que és el que més se li assembla. El resultat: tot un èxit!


Ha estat molt divertit poder compartir aquesta tradició tan catalana amb amics i amigues que no n’havien menjat mai.


No ha faltat el romesco (felicitats Anna! T'ha quedat boníssim!), ni la carn a la brasa! 

2012/03/07

Tijuana, Mexico



Estimats lectors del blog, avui em poso l’uniforme de sociòleg mentre a9554km creua fronteres i us explica la nostra aventura de mig dia a la fabulosa ciutat fronterera de Tijuana! A aquestes alçades de post, els lectors més fidels del blog ja sabran qui n’és l’autor.

Com la majoria sabreu, Tijuana és famosa per ser la ciutat mexicana més gran que fa frontera amb l’estat de Califòrnia. De fet, és la frontera més transitada del món, amb més de 50 milions de persones a l’any creuant-la (legalment). Això ha fet que des dels anys 50 hi hagi hagut una important explosió demogràfica, superant actualment el milió d’habitants.

Arribant amb cotxe per l’autopista, pocs kilòmetres passat San Diego (es podria dir que estan pràcticament enganxades) ja es veu que alguna cosa canvia. La baixa densitat en aquesta zona del sud californià contrasta amb l’amuntegament i l’alta densitat de Tijuana. Literalment, la ciutat s’ha bolcat a sobre la frontera i resulta molt curiós comparar els turons d’una banda i altra de la mateixa.

Seguint les recomanacions de la majoria, el més pràctic és aparcar el cotxe als Estats Units i creuar a peu. Els motius són obvis, tot i que només te n’adones quan mires la frontera des del costat mexicà, i és que mentre els vehicles que creuen cap el sud han de fer uns pocs minuts de cua, els que creuen cap al nord, direcció EEUU, han de passar un calvari força més llarg. No tinc cap ganes d’experimentar quant de temps és això, però per aquí es parla de més de 3 hores en un dia normal.


El que fa la gent, doncs, és creuar a peu. És poc glamourós, ho sé, però pel que sembla, la visita a Tijuana ja està preparada per això. Al costat americà s’acumulen uns quants pàrkings que per uns $10 pots deixar el cotxe tot el dia. Aquests pàrkings estan enganxats al límit del país, per la qual cosa la caminada que s’ha de fer per creuar és pràcticament inexistent.



Creuar cap a Mèxic consta senzillament en caminar i passar un parell de portes unidireccionals de cargol, com aquelles que passes quan surts del Tibidabo, perquè ens entenguem. Curiós un cartell que et recorda que a Mèxic ja no és legal anar armat. Durant els pocs metres on un no està ben bé a cap país, uns pocs agents fronterers, tant americans com mexicans, et fan poc més que un cop d’ull. De tant en tant paren algú i li miren la motxilla, tot i que imagino que nosaltres no érem precisament el target que acostumen a parar.



Creuem i ja estem a Mèxic! Estem a Mèxic? Sí, geogràficament estem en aquest país situat a la part meridional d'Amèrica del Nord, però ja us puc assegurar (tot i que no tinc el plaer d’haver visitat res més d’aquest país), que Tijuana és primer una ciutat fronterera i després és una ciutat mexicana. El desplegament de serveis que et trobes tot just posar-hi un peu es podria comparar amb el d’una fira de festa major.



A veure, un moment, però per què li pot interessar a una persona dels EEUU anar a Tijuana? Doncs, la meva ment analítica va ser capaç de detectar dos tipus de públics que nodreixen l’activitat econòmica de la Zona Norte o Zona Río de la ciutat:

1.  En primer lloc, el que serien els turistes, que era el nostre cas. Americans i turistes a Califòrnia aprofiten la relaxació respecte les lleis americanes que ofereix la ciutat per passar un dia d’oci i de compres. I és que en bona part, Tijuana ofereix uns atractius força semblants als de Las Vegas: compres, bars, locals per senyors, beure (tequila)... La gran majoria d’aquests turistes, però, són americans d’ascendència mexicana, tot i que per la forma de vestir és força senzill distingir-los dels autòctons.

2.  En segon lloc hi vénen ciutadans americans a adquirir productes i serveis relacionats amb la sanitat que al seu país els surten més cars. No exagero si dic que el 50% dels locals dels carrers més turístics de la zona són consultes mèdiques, dentistes o farmàcies. La sanitat als Estats Units és cara, pel què dedueixo que bona part de gent de classes més baixes, on la seva feina no els dóna per una assegurança mèdica prou bona o simplement no volen pagar pels preus astronòmics dels EEUU, els surt més econòmic anar a Mèxic. No només el gran nombre d’establiments en fa evidència d’això, a la cua de tornada es veia força gent amb radiografies.


Ah, i si el producte estrella de la primera categoria de visitants és el tequila i el tabac, per aquest segon grup ho és la Viagra. Desconec si part dels medicaments oferts a les farmàcies de Tijuana són il·legals als Estats Units, però diria que són senzillament més barats.

Mmmmm... llavors Tijuana i Andorra no són tant diferents! Alcohol, tabac i Viagra, fet que evidencia que gran part de l’atractiu turístic de Tijuana és un tema d’impostos i divises. Per descomptat, tothom t’accepta dòlars i en molts establiments els preus només estan en dòlars. Si no és així, et fan el canvi a 12 pesos per 1 dòlar.



Avancem, que m’estic encallant. La primera imatge, com he dit abans, és de caire de festa major: paradetes de menjar, garlandes, molta gent amunt i avall, música en directe... No obstant, una gran “M” de color groc ens fa posar de pues a terra i ens recorda que encara estem al món globalitzat.

Caminar fins a l’Avenida Revolución, el centre turístic de la ciutat, és un trajecte de poc més de 10 minuts. Tot i així, una legió de taxis s’aprofiten de la pobra gent que no ho sap. Haig de remarcar que en cap moment ens vam sentir intimidats per l’ambient del carrer i que la zona turística de Tijuana sembla d’allò més segura, a diferència de comentaris que havia sentit. Segurament, els habitants de la ciutat saben que hi ha moltes altres formes de treure els diners als turistes. A veure si n’aprenen a Barcelona.

L’Avenida Revolución és una avinguda força ampla amb molta activitat. Principalment hi trobes restaurants i bars, botigues de joies, de roba o souvenirs (o de les tres coses a la vegada), de licors i farmàcies. Els botiguers esperen pacientment al carrer per convidar-te a entrar als seus establiments. Lògicament, la nostra pell esblanqueïda ens delatava. “Pásele” és la paraula que fan servir tots mentre assenyalen el seu establiment amb un gran somriure. No són excessivament pesats i són molt simpàtics. La majoria es dirigien a nosaltres en anglès, tot i que és molt curiosa la sorprenent capacitat d’alguns de saber que som de Barcelona sense haver-nos sentit pronunciar ni una paraula. 

Recomanem també passejar pels carrers i zones adjacents a aquesta famosa avinguda, com la Plaza Santa Cecilia i l’Arco Monumental.




Una de les grans icones de Tijuana (pels turistes) és fer-se una foto amb els famosos burros zebra. Bàsicament són burros que els pinten com una zebra. Jo em pensava que la raça era així, tot i que dies més tard el Jim ens va explicar que eren burros blancs amb una mà de pintura. Una recerca per la xarxa m’ha explicat que la tradició prové dels fotògrafs de fa dècades que van decidir pintar els pobres animals perquè si eren només blancs era difícil d’apreciar-los a les fotografies. I així es va crear la tradició. Total, que cada 50 metres tens un carro amb un burro zebra amb el qual t’hi pots fer una foto. L’animal està allà palplantat feliçment menjant panotxes de blat de moro. I no, l’Estel no em va deixar fer-me cap foto amb ells.

Vam dinar a un restaurant anomenat El Torito, situat a la mateixa Avenida Revolución. Vam seure sota el sol del migdia a la terrassa i vam gaudir d’un bon dinar acompanyat de margarites. Segons el cambrer era Happy Hour i te’n donaven dues al preu d’una. Més tard vam veure que sempre era Happy Hour. Mentre dinàvem, venedors ambulants (que havien pujat a la primera planta del restaurant) ens anaven oferint coses. També hi havia mariachis. A destacar també una divertida pràctica que fan on el cambrer et posa mirant cap el cel amb la boca oberta, et col·loca un tovalló al coll com si es tractés d’un barber i et va tirant una generosa quantitat de tequila i cervesa durant diversos segons (no exagero si dic que eren com 10 segons), mentre el tio va xiulant amb un xiulet que té a la boca per cridar l’atenció de tothom. L’home de la taula del costat després de fer això un parell de vegades va sortir del restaurant que no sabia si era de dia o de nit.

Foto amb l'encarregat del restaurant i l'home de la taula del costat que no sabia ni a on mirar

I realment no hi ha massa més per veure, pel que la visita per aquesta zona es pot fer tranquil·lament amb un parell d’hores de passeig. Nosaltres havíem creuat la frontera pels voltants de les onze i a poc més de les dues ens disposàvem a tornar-la a creuar. Mentre rèiem de la infinita cua de cotxes que esperaven per creuar vam descobrir que ells no eren els únics que passarien una bona estona més a Mèxic. La cua per creuar a peu es perdia carrer avall!



Un cop ens vam posar a la cua i ens vam haver mentalitzat que allò no era cosa de 10 minuts, només ens va caldre avançar poc a poc durant una mica més de dues hores. Teníem pensat visitar (amb els nostres convidats Manu, Gemma i Adriana) San Diego abans de la posta de sol, però no va ser possible per pocs minuts. Lògicament durant tot el recorregut vam poder gaudir de nombrosos venedors i músics ambulants que ajudaven a amenitzar l’espera.

En resum, visitar Tijuana és una experiència força curiosa que recomanem a tothom si és té temps. No és un lloc per anar-hi cada cap de setmana, però per veure-ho un cop val la pena. La pròxima vegada que creuem la frontera, però, espero que sigui per veure el veritable Mèxic.



Pásenle bién!