Route 66 i Grand Canyon

Aprofitant que la festivitat de Martin Luther King Jr ens proporcionava un cap de setmana de tres dies, vam aprofitar per fer un road trip digne del viatger nord-americà. El resultat va ser un “wow” del l’home simpàtic amb “traje”, corbata i un somriure del Ken de la Barbie del concessionari de lloguer de cotxes al veure que en 72 hores la minivan que vam llogar tenia 1,100 milles més. 

Doncs sí, avui explicarem la visita al Grand Canyon i, de pas, la Ruta 66. El fet és que si des de Califòrnia vols anar a veure el Grand Canyon, la ruta més curta implica fer un bon tram de la històrica i famosíssima Ruta 66. Com tots sabreu, és la ruta que anava de Chicago a Los Angeles i que crec que ja se’n va parlar en una entrada anterior que parlava de Santa Monica. Per fer-vos una idea, el traçat original de la Ruta 66 era pràcticament idèntic al que actualment fa l’autopista 40 (punts B, C, D, E, F i G al mapa). El problema, és que a dia d’avui la major part del seu recorregut ha quedat absorbit per l’autopista 40. Ho explicaré detalladament a mesura que parli del viatge.

Anem per feina. Vam sortir 7 individus en dissabte el matí des d’Irvine (lletra K) amb una Minivan llogada que destacava per poder obrir i tancar automàticament totes les seves portes fent només ús de botons i per l’agraït gran espai que proporcionava als seus passatgers en una elegant configuració 2-3-2. Era un Dodge, i el model no és que no el recordi, sinó que mai el vaig arribar a mirar.

Les dues primeres hores transcorren amb l’energia característica d’un viatge en grup en el seu inici, fins la primera parada tècnica a Barstow (les parades tècniques consisteixen en fer pipí i en posar gasolina al cotxe). Barstow (B) és una ciutat que marca la frontera entre la infinita urbanització i entramat d’autopistes del Sud de Califòrnia amb el no-res del desert. Si t’estimes la teva cartera, és un bon lloc per posar gasolina.

Un cop a Barstow es deixa l’autopista 15 i s’agafa la 40, bastant menys transitada. La següent parada va ser un lloc anomenat Ludlow (C). Crec que és un poble, tot i que consisteix en dues gasolineres amb dos cafès (un a cada costat de la 40). Allà va ser el punt de reunió amb la resta del grup, la nostra parella preferida de San Diego, l’Aida i en Raul. Vam dinar allà mateix, al típic restaurant de carretera. El menú va ser tan curiós com la mirada de la cambrera, i l’encarregada del local era una dona gran que es movia lentament pel local amb davantal de quadres i vestit fins als peus.

Seguint l’aventura amb la panxa plena, la 40 creua durant una bona estona pel no-res del desert de Mojave. Durant aquest tram, l’autopista et convida a agafar trams de la històrica ruta 66, la qual va paral·lela a la 40. Com que durant aquesta estona fins a Arizona no hi ha res per visitar de la ruta, aquí jo recomanaria no agafar-la encara.

Finalment, un gran pont ens va anunciar que creuàvem el riu Colorado i que canviàvem d’estat, passant de Califòrnia a Arizona, on les matrícules dels cotxes tenen un simpàtic cactus dibuixat. A pocs kilòmetres d’haver canviat d’Estat s’arriba a Kingman (D), on la Route 66 es desvia de la 40. Nosaltres vam optar per agafar-la aquí. 

A mesura que vas endinsant-t’hi vas trobant cartells a la carretera que s’encarreguen que siguis conscient que estàs fent un tram de la veritable Route 66. Durant aquest tram vam fer 3 parades:

• La primera, a un semi-poble molt genuí que ens pensàvem que era Oatman on només hi havia una botiga que venia antiguitats, un tancat amb cavalls i una casa atrotinada amb una iaia que ens va estar observant constantment des de la finestra durant els llargs 10 minuts que vam estar allà fins que ens vam adonar que no estàvem a Oatman. Com podeu veure en la fotografia, estàvem a Old Trails.

• La segona parada va ser Oatman. Sense cap mena de dubte, parada obligatòria pels que vulguin veure i viure la Ruta 66. Oatman és un antic poble miner que ha ressorgit de les seves ruïnes gràcies al turisme que aporta la Ruta 66. I no crec que ho hagin fet del tot malament. Conserva un carrer amb les cases a banda i banda dels antics pobles de l’oest (la meva guia diu que aquí es van gravar força Westerns a la seva època), tot i que avui en dia són botigues de Souvenirs. Té un Saloon força autèntic on hi fan actuacions de Country, a l’estiu. Ah, també hi destaco que un nombrós manat de burros passegen lliure i feliçment pel poble, fent caca i demanant menjar (sí, pots comprar menjar pels burros a les tendes de souvenirs).

• La darrera parada va ser en un mirador mentre miràvem com el sol marxava entre les muntanyes.

El següent tram (D-E-F) és una pena que el féssim gairebé tot de nit, perquè durant unes 80 milles la Ruta 66 és més agradable de conduir i reserva pels viatgers alguns bons llocs per visitar. A destacar Peach Springs, que forma part de la reserva dels indis Hualapai la qual sembla que la tenen molt ben explotada i que a més presumeix de ser la població amb la qual es van inspirar per fer Radiator Springs a la pel·lícula d’animació Cars. A un preu desmesuradament alt, es pot accedir a visitar una zona de cascades del Colorado, així com un mirador que es troba en un penya-segat on el terra de la balconada és transparent. Ha de ser força impressionant, però la broma costa uns 80$.

A Seligman (F), la Ruta 66 es torna a fusionar amb la 40. Seligman és una altra ciutat que viu d’estar al mig de la Ruta. Resulta força semblant a Oatman, però no ho puc assegurar, ja que era fosc i entre blocs de gel a la calçada; estàvem a 2ºC (sí, al desert hi fa fred a l’hivern).

Finalment s’arriba a Williams. Aquesta ja és una ciutat una mica més gran que a part de viure de la Ruta 66 també viu de la gent que pernocta abans de visitar el Gran Canyon, ja que dista d’aquest només 50 milles i ofereix en els seus motels preus molt més assequibles que els que es troben als hotels i càmpings dins del Parc Natural. Així doncs, Williams és una població amb una avinguda plena de botigues de souvenirs i motels de la Ruta 66 i Grand Canyon. De nou, han sabut treure partida de la seva ubicació i ho han fet amb molta gràcia.

Després de passar la nit a un dels motels més macos dels que hem estat, vam fer camí cap al Parc Natural del Grand Canyon. A l’entrada, una agradable sorpresa: aquest cap de setmana ens estalviàvem els 25$ que s’acostumen a pagar per accedir-hi. I tot gràcies a en Martin Luther King Jr!

Del Gran Canyon, només dir que és espectacular. Es pot anar en cotxe de mirador en mirador i gaudir d’unes vistes increïbles que cap fotografia de les que us ensenyarem ha pogut plasmar. En un petit museu geològic, un simpàtic i curiós Ranger ens va explicar com en els últims 2,000 milions d’anys s’ha format aquest espectacle tan extraordinari de la natura, amb riscs que superen el kilòmetre de profunditat en alguns punts. Us deixo amb algunes fotografies, tot i que s’ha de dir que en directe la cosa impressiona molt més. Nota mental: la propera vegada que visiti el Gran Canyon crec que valdrà la pena contractar una excursió en helicòpter (cost aproximat: 150$).

Com que casa nostra quedava molt lluny, vam decidir fer nit a Las Vegas. Aquest cop ens vam allotjar a una suite al Jockey Club, un “petit” (dic petit en comparació a les brutalitats que l’envolten) hotel entre el Bellaggio i el Cosmopolitan. Força luxós per dins i amb una gran ubicació. Per cert, de nou, vaig perdre 20$ a la ruleta. Però no patiu, encara no he après la lliçó i cada vegada que vagi a Las Vegas ho seguiré intentant. 

Ll.