2014/05/29

Manzanar War Relocation Center



Sempre es diu que la història l’escriuen els que van guanyar les guerres. Avui us parlem de Manzanar, un exemple a on aquesta afirmació es compleix.

Quan es parla de camps de concentració, el primer que a un li ve al cap és l’holocaust nazi. Malauradament, però, hi ha altres casos contemporanis que han passat més desapercebuts. És el cas dels camps concentració per a japonesos que es van construir als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial.


Just després de l’atac japonès a la base de Pearl Harbor, tots els ciutadans japonesos o d’ascendència japonesa que vivien als estats de la costa oest van ser obligats a traslladar-se a uns Centres de Recol·locació de Guerra (WRC). La notícia oficial va ser que estarien allà per la seva pròpia seguretat. Amb molt pocs dies de marge, van haver d’abandonar les seves cases, les seves pertinences i els seus negocis, portant a sobre només una mica de roba, llençols i estris de cuina.


La realitat resultà que no era tant per la seva protecció, sinó per la por que tenia el govern que qualsevol resident als EUA de família japonesa fos un espia. A l’arribar als camps d’internament, els seus nous residents van veure que les torretes de vigilància apuntaven cap a dins i no pas cap a fora, i un filat marcava el perímetre del campament.


Concretament, el camp de concentració de Manzanar va arribar a tenir fins a 10.000 interns, des dels més menuts fins als més grans, entre 1942 i 1945. Cap ciutadà d’ascendència japonesa es va escapar de la crida. Un total de 110.000 homes, dones i nens van perdre-ho tot i van ser tancats en camps com el de Manzanar, dos terços dels quals havent nascut en terres americanes, i fins i tot alguns d'ells sent veterans de la Primera Guerra Mundial. No hi va haver cap excepció. 


Residien en barraques d’alta capacitat, limitant la intimitat de les famílies i les condicions higièniques. Havien de fer torn per dutxar-se en dutxes comunes al costat de desconeguts, així com fer cua per les latrines comunitàries sense portes ni separadors. Aquestes condicions, juntament amb les nombroses tempestes de sorra pròpies d'aquesta zona desèrtica, van propiciar que hi hagués per sobre de 100 morts per culpa de problemes respiratoris.


Durant els gairebé 4 anys que el camp va estar en actiu cap intern va intentar escapar. Els guardes van disparar només una vegada a un intern que estava fora dels límits recollint llenya, però el tret no va resultar mortal. Al ser alliberats, als interns se’ls va prohibir tornar a qualsevol dels estats de la costa oest, rebent un fort rebuig en les localitats dels estats pròxims com Nevada o Utah. Molt sovint es podien veure cartells a les botigues locals amb frases racistes com “Japonesos fora” o “Això és un veïnat de blancs”...


No va ser fins l’any 1976 que el llavors president Gerald Ford va admetre l’existència d’aquests camps i demanà perdó públicament a tota la comunitat japonesa. El 1988, Ronald Reagan va “compensar” a tot ex-intern que ho volgués amb $20,000 i una carta oficial demanant perdó. 


Actualment, el camp es pot visitar de forma gratuïta. Es poden veure algunes barraques reconstruïdes, incloent uns dormitoris, la cuina comuna o el cementiri. També es pot recórrer tot el perímetre del camp en cotxe i visitar el museu situat en el pavelló central.


Si us interessa el tema i voleu llegir els casos d’alguns dels interns al camp de concentració de Manzanar, feu una ullada a aquest enllaç de la Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/Manzanar

2014/05/21

California Fauna: 17-Mile Drive Scenic Road



A la península de Monterey es troba la carretera escènica de 17 milles (27 km) que passa per Pebble Beach i Pacific Grove resseguint la costa. De camí a San Francisco des del sud, la 17-mile drive es pot agafar a Carmel fins a Pacific Grove. Aquesta península va ser descoberta pels exploradors espanyols l’any 1602 quan buscaven Monterey. En aquest tram, tots aquells que no siguin residents de la zona han de pagar un peatge de $8.50 per passar-hi; la Pacific Coast Highway queda una mica més a l’interior.  


Mentre es condueix per aquesta carretera, es poden anar fent aturades per veure la Bird Rock, un turonet enmig de l’aigua ple de d’ocells (a la part de dalt) i foques (als peus); o el Del Monte Forest of Monterey, un bosc de xiprers que es barregen amb les mansions i els camps de golf.


Durant l’estona que vam estar a la Bird Rock, vam veure multitud d’esquirols i alguns cérvols. Per la nostra sorpresa, no es van espantar gens al veure’ns. Estan molt acostumats a estar envoltats de gent i han desenvolupat un instint per detectar aliments increïble. N’hi ha alguns de molt obesos degut a la sobrealimentació de menjar que la gent els dóna. Si et veuen menjar venen de seguida als teus peus a demanar. La primera vegada que vam fer les 17 milles, n'hi va haver un que va intentar entrar al cotxe en veure que hi teníem fruits secs. És genial observar-los de molt a prop mentre roseguen un cacauet aguantant-lo molt fort amb les manetes.



La meva preferida...

2014/05/13

Coffee Places in OC: Cafecito Organico | The LAB Anti Mall, Costa Mesa


Seguint amb els descobriments “cafeterils” a Orange County, avui us ensenyem aquest raconet de Costa Mesa amagat al The Lab - Anti Mall, un dels malls més hipsters de la zona. 


Els fundadors del Cafecito Organico van començar treballant amb productors de cafè sostenible de Centre Amèrica, torrant cafè en un garatge de Los Angeles. Avui tenen cinc cafeteries entre Los Angeles i Orange County, una altra en camí, i diverses paradetes a Farmers Markets de la zona. La decoració de la cafeteria és senzilla però ben cuidada, i el toc de les llumetes penjant a sobre el mostrador li donen un què especial. 


Pel que fa al mall, el The Lab és un dels meus preferits. M’encanta la seva decoració càlida, les botigues, la barberia, la roulotte de vinils i les terrassetes per prendre la fresca. És molt petit comparat amb altres centres comercials de la zona, però és totalment diferent a la resta. Si teniu un matí o una tarda lliure, no dubteu a anar a prendre un capuccino al Cafecito!

2014/05/07

Los Angeles: Fashion District & Flower District



Situat al nucli històric de Los Angeles es troba el Fashion Distric, una àrea als peus del downtown plena de botigues de venta al major i al menor.


Al bell mig d’aquest curiós districte hi ha el Santee Alley, que vindria a ser la cosa més propera que la West Coast té a un basar a l’aire lliure. Aquest carreró, situat entre Santee Street i Maple Avenue, des d’Olympic Boulevard fins a 12th Street, està ple de colors i contrastos i se’l coneix per oferir grans ofertes en roba, calçat, accessoris i perfums. Si mai decidiu visitar aquesta zona, no espereu trobar-hi grans dosis de glamur, però sí les últimes tendències en moda i complements a preu low-cost. 


Al costat del bullici de les botigues de roba i complements, hi ha una zona més tranquil·la i plena de magatzems i botigues de teles; i una mica més enllà, a Wall St. amb 8th St., hi ha el Flower district, a on es troba el mercat de les flors més gran dels Estats Units. Aquest districte té desenes de varietats de flors i plantes fresques. 


Si t’allunyes un parell de carrers d’aquest districte, la cosa canvia força i passa a convertint-se en una àrea més perillosa i decadent. Resulta molt interessant observar els canvis d’escenari que es produeixen d’un carrer a l’altre, observar-ne els edificis i imaginar com era la vida aquí a principis del segle XX. La ciutat de Los Angeles està invertint molts esforços en rehabilitar tota la zona del downtown per millorar-ne la seva reputació i portar-hi nous comerços, restaurants i hotels. Sembla que el canvi s’ha començat a notar des de fa un parell d’anys.


:::: Mapa del districte ::::