2011/10/31

All Hallows' Eve

Jim's Pumpkin
Halloween o la Nit de les Bruixes és una festa molt celebrada als Estats Units. Tot i que el dia exacte de la celebració és el 31 d’octubre, aquí a Califòrnia, i dedueixo que també a la resta d’Estats, ja fa dies, setmanes, i fins tot un mes, que hi ha carabasses inundant-ho tot. Botiges decorades, cases decorades, jardins, bars, restaurants, supermercats... i tot allò que pugueu imaginar-vos.

Es fa difícil descriure la gran quantitat de decoració, menjar, utensilis i accessoris que hi ha per a l’ocasió. Les botigues de disfresses estan abarrotades de gent, i es venen caramels i xocolatines a granel per donar-les als nens que van de casa en casa dient les famoses paraules “Trick or treat”.


No és estrany veure gent disfressada a la universitat aquests dies, i per suposat a les discoteques, bars i pubs. Dijous vam anar al Woddy’s, un local de Newport Beach que està tocant la badia. Nosaltres hi vam anar a prendre algo cap al tard, disfressats i tot, però també s’hi pot anar a fer un brunch, dinar o sopar. Aquest lloc originàriament va ser un local per a pescadors, i l’any 1965 va obrir les seves portes. A l’estar molt ben ubicat va ser un gran èxit i de seguida va atraure multitud de gent. Celebritats i atletes com John Wayne, Cary Grant, Humphrey Bogart o Billy Martin, entre d’altres, van aturar-se al moll del Woody’s. L’actor i campió de Karate Chuck Norris fins i tot va arribar a comprar el negoci. I ja per acabar d’enllestir-ho, Jean-Claude Van Damme va ser un dels porters que va treballar per Chuck Norris.  

Dissabte vam anar a una festa de Halloween d’uns amics d’en Jamie a Newport. Hi havia tanta gent a la casa que se setien veus des d’un carrer enllà. Hi havia gent a dintre, a fora de la casa, per les habitacions, al balcó... a tot arreu! La casa estava decorada amb motius “halloweenencs” com teranyines, pintades a les parets, arbres de mentida o cupcakes de carabassa. Va ser molt divertit poder gaudir de l’experiència i veure com es viu la festa aquí. 



Tot i que se suposa que la gent ha d’anar disfressada d’alguna cosa relacionada amb Halloween, com bruixes, fantasmes i coses terrorífiques, la veritat és que molt poca gent hi va. La gran majoria van disfressats com si es tractés del nostre carnestoltes. Va haver-hi disfresses molt creatives com un noi que anava de taula de surf (va agafar una taula i li va fer un forat per posar-hi la cara). La gran majoria de noies acostumen a anar vestides de qualsevol cosa però sempre amb un adjectiu que acompanya el nom de la disfressa: sexy. És a dir, monja? No, monja sexy; caputxeta? No, caputxeta sexy; o simplement es posen un corset ben estret i unes sabates de taló. Durant aquests dies tot s’hi val.     

Ahir vam decidir provar de fer un pastís de carabassa. Havia de ser una cosa força fàcil ja que havíem comprat la base preparada i el cobriment de carabassa també preparat, però quan em vaig posar a preparar-ho vaig veure m’havia equivocat. És el que té llegir els productes del súper en anglès massa ràpid i sense parar-hi atenció. La massa no estava preparada sinó que s’havia de fer, i el preparat de carabassa necessitava ous, sucre, canyella i llet en pols. Vaig decidir substituir la llet en pols per llet normal, mentre el Lluís amassava la base del pastís. Després de tenir el pastís una hora al forn i de deixar-lo reposar una estona, el vam provar i  el resultat va ser molt gratificant!! Tenia un gust deliciós!

Avui és el dia oficial de Halloween y és avui quan els nens van a demanar caramels per les cases. Nosaltres hem anat al carrer on viuen els Dow, a fer un berenar amb els veïns i viure de més a prop l'experiència i com els menuts s’ho passen bé corrents d’una casa a l’altre. Cada veí portava alguna cosa: pastissos, cupcakes, macarrons amb formatge (que són molt típics d'aquí), nachos, chili (carn amb mongetes vermelles), burritos, etc. Al costat de les taules de menjar hi havia un castell inflable pels nens. 


Quan s'ha començat a fer fosc, nens i pares han anat de casa en casa picant a la porta i dient "trick or treat" i recollint llaminadures en els seus potets en forma de carabassa. Els nens més grans van sols, però els més petitons van acompanyats dels pares, que els esperen a l'entrada del camí de les cases. 

2011/10/26

La Jolla, San Diego i Coronado Island

San Diego és la segona ciutat més poblada de Califòrnia.  Està a una hora d’Irvine en cotxe i fa frontera amb Mèxic. Aquesta ciutat va ser descoberta i fundada per Gaspar de Portolà, un soldat lleidatà, que fou governador de Califòrnia des de l’any 1767 fins al 1770.

Al matí vam visitar les platges de La Jolla, una comunitat de San Diego on es poden veure foques a les roques més properes de la platja. Els que em coneixeu ja podeu imaginar-vos la meva cara de felicitat al veure foques de tan a prop! No m’ho podia creure! Aquesta foca és la foca comuna, en anglès Harbor Seal (foca del port), i és una de les espècies de foca més distribuïda pel món. Viuen a les zones costeres de l’Atlàntic, del Pacífic, del Mar Bàltic i del Mar del Nort. Viuen en àrees rocoses i s’agrupen en família.  



Era molt graciós veure-les moure’s, arrossegant el seu pesat cos per les roques, o aixecant el cap ben amunt quan passava una onada. Al cap d’una estona observant-les en vam comptar unes 20 o una mica més.


Més tard vam passejar pel Downtown, que és el centre de San Diego i la zona financera. Hi ha molta diversitat d’edificis i colors que són interessants d’observar. Tot i ser diumenge hi havia força ambient pels locals i restaurants. Va sorprendre’ns la gran quantitat de homeless que hi havia al carrer, en comparació amb altres ciutats.


Continuant la nostra visita per San Diego, a la tarda vam passejar per Balboa Park, el parc urbà cultural més gran d’Estats Units, situat en una reserva des de 1835. El parc allotja museus, teatres, jardins preciosos, i diverses atraccions culturals, la majoria d’elles situades al llarg de El Prado, un llarg passeig que travessa el centre del parc. El més bonic d’aquest passeig són els edificis d’estil Renaixentista espanyol.

Passeig El Prado
Jardí botànic

En un dels laterals del recinte hi ha les instal·lacions musicals, on vam poder veure i escoltar l’orgue musical a l’aire lliure més gran del món (sempre tot allò més gran, el més important...:P). Vam coincidir amb una festa Índia que es celebrava a dins el parc, gràcies a aquesta celebració i vam poder entrar gratuïtament al Museu de l’Home (jo li canviaria el nom per el Museu de l’Ésser Humà). Era un museu petitó on hi vam veure mòmies, saber quina olor fan (que no és dolenta) i caps reduïts, entre d’altres.
L'orgue

 Per acabar el dia, vam anar a Coronado Island, una ciutat que està tocant a San Diego. Per arribar-hi s’ha de creuar un pont que passa per sobre l’oceà. Des de la platja de Coronado es pot veure el Downtown San Diego. Hi vam arribar quan ja era de nit, just a temps per fer unes fotografies nocturnes dels edificis de la ciutat. Haurem de tornar un altre dia a San Diego, perquè ens han faltat coses per veure.


Al marxar, vam agafar la direcció equivocada i si ens descuidem creuem la frontera amb Mèxic! Però això serà una altre història.

2011/10/17

San Jacinto Peak, Mount San Jacinto State Park

Seguint amb les nostres aventures, diumenge els catalans de Califòrnia van decidir anar a fer un pic.


San Jacinto Peak (3.302 m d’altitud – 800 m de desnivell) és el pic més alt de les muntanyes de San Jacinto i del comptat de Riverside, i es troba en el San Jacinto State Park. Per situar-vos geogràficament, la muntanya es troba a l’est de Los Angeles, a unes dues hores d’Irvine, tocant a la població de Palm Springs (comptat de Riverside). Tal com es veu en la fotografia, a l’esquerra de Palm Springs es troba el San Jacino State Park, i a la dreta de la població comença el desert.


Des d’Irvine fins allà hi ha dues hores en cotxe, en les que passes de veure zones de poblacions molt seguides les unes de les altres i zones d’oci, a veure cada vegada menys poblacions i més desert.



Una vegada s’arriba a Palm Springs, s’ha d’aparcar el cotxe i agafar l’aeri ($24) que et porta fins a l’estació de muntanya des d’on comencen gran nombre de camins i excursions. Aquest aeri és el més gran del món que rota sobre ell mateix, és a dir, que al llarg dels 10 minuts d’ascens, la cabina va rotant i et permet veure totes les perspectives possibles de la zona.


El camí és agraït i fàcil per caminar-hi durant hores, exceptuant alguns trams més rocallosos o estrets, a mesura que vas apropant-te al cim. Els paisatges tenen una gran riquesa de contrastos i donen la sensació d’estar fent una excursió per Suïssa.


Una vegada se surt de l’estació de muntanya, s’ha de passar per una passarel·la de ciment que desemboca al principi del camí i a l’àrea de picnic. Abans de començar l’excursió s’ha de passar per la caseta del guardabosc per obtenir un permís diari (al baixar el deixes a la bústia per tal que els forestals sàpiguen que no t'has perdut/mort pel camí).


Durant la primera meitat de l’excursió hi ha gran quantitat de pins i troncs que han caigut al mig del camí, que han estat tallats per no haver de desviar-te; a partir de la segona meitat, el nombre d’arbres comença a disminuir i hi apareixen grans roques. A una hora del final, quan ja gairebé no queden arbres, es pot veure una preciosa vista de tot el desert que queda just al davant, així com de Palm Springs i el seu aeroport.


Pujar ens va costar unes dues hores i tres quarts, amb parades incloses. A mesura que ens anàvem acostant a dalt de tot, els batecs del cor s’anaven accelerant. Al no estar gens acostumats als canvis de pressió tan sobtats, alguns de nosaltres vam agafar mal de cap. Als 3,300 metres el meu cap ja donava voltes, però tot i així vaig agafar aire, vaig fer un glop d’aigua, i vam enfilar la recta final. Per arribar a la cima has d’escalar unes quantes roques enormes i fer el darrer gran esforç.

El Lluís saludant des del cim

I finalment hi vam arribar!!! Tot i que a dalt de tot cal anar abrigat, va fer molt bon dia i la major part del camí vam poder anar en màniga curta. Vam dinar al cim, ben contents.


Després de reposar una estona, vam iniciar el descens. Baixar costa menys (dues hores i poc), però tot i així els peus ja començaven a anar com volien i a demanar una mica de repòs. Quan vam arribar a l’estació de muntanya estàvem completament destrossats. Després de berenar, vam agafar de nou l’aeri per baixar cap al pàrquing.

Va ser un gran dia i una gran excursió!

2011/10/16

Un quart de segle!!!!

Happy Californian Birthday Lluís!!!!!
Per uns 25 tan ben portats!!

El post d'avui és torna una mica més personal,
i vol felicitar com es mereix a un dels seus co-workers: en Lluís!
                  
Dinant amb els Dow
Oktoberfest al Pub de la uni 
Veieu uns ulls il·luminats al mig de la foto? És un mapache!
Ens l'hem trobat de camí cap a casa!

Per molts anys!!!