2014/05/29

Manzanar War Relocation Center



Sempre es diu que la història l’escriuen els que van guanyar les guerres. Avui us parlem de Manzanar, un exemple a on aquesta afirmació es compleix.

Quan es parla de camps de concentració, el primer que a un li ve al cap és l’holocaust nazi. Malauradament, però, hi ha altres casos contemporanis que han passat més desapercebuts. És el cas dels camps concentració per a japonesos que es van construir als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial.


Just després de l’atac japonès a la base de Pearl Harbor, tots els ciutadans japonesos o d’ascendència japonesa que vivien als estats de la costa oest van ser obligats a traslladar-se a uns Centres de Recol·locació de Guerra (WRC). La notícia oficial va ser que estarien allà per la seva pròpia seguretat. Amb molt pocs dies de marge, van haver d’abandonar les seves cases, les seves pertinences i els seus negocis, portant a sobre només una mica de roba, llençols i estris de cuina.


La realitat resultà que no era tant per la seva protecció, sinó per la por que tenia el govern que qualsevol resident als EUA de família japonesa fos un espia. A l’arribar als camps d’internament, els seus nous residents van veure que les torretes de vigilància apuntaven cap a dins i no pas cap a fora, i un filat marcava el perímetre del campament.


Concretament, el camp de concentració de Manzanar va arribar a tenir fins a 10.000 interns, des dels més menuts fins als més grans, entre 1942 i 1945. Cap ciutadà d’ascendència japonesa es va escapar de la crida. Un total de 110.000 homes, dones i nens van perdre-ho tot i van ser tancats en camps com el de Manzanar, dos terços dels quals havent nascut en terres americanes, i fins i tot alguns d'ells sent veterans de la Primera Guerra Mundial. No hi va haver cap excepció. 


Residien en barraques d’alta capacitat, limitant la intimitat de les famílies i les condicions higièniques. Havien de fer torn per dutxar-se en dutxes comunes al costat de desconeguts, així com fer cua per les latrines comunitàries sense portes ni separadors. Aquestes condicions, juntament amb les nombroses tempestes de sorra pròpies d'aquesta zona desèrtica, van propiciar que hi hagués per sobre de 100 morts per culpa de problemes respiratoris.


Durant els gairebé 4 anys que el camp va estar en actiu cap intern va intentar escapar. Els guardes van disparar només una vegada a un intern que estava fora dels límits recollint llenya, però el tret no va resultar mortal. Al ser alliberats, als interns se’ls va prohibir tornar a qualsevol dels estats de la costa oest, rebent un fort rebuig en les localitats dels estats pròxims com Nevada o Utah. Molt sovint es podien veure cartells a les botigues locals amb frases racistes com “Japonesos fora” o “Això és un veïnat de blancs”...


No va ser fins l’any 1976 que el llavors president Gerald Ford va admetre l’existència d’aquests camps i demanà perdó públicament a tota la comunitat japonesa. El 1988, Ronald Reagan va “compensar” a tot ex-intern que ho volgués amb $20,000 i una carta oficial demanant perdó. 


Actualment, el camp es pot visitar de forma gratuïta. Es poden veure algunes barraques reconstruïdes, incloent uns dormitoris, la cuina comuna o el cementiri. També es pot recórrer tot el perímetre del camp en cotxe i visitar el museu situat en el pavelló central.


Si us interessa el tema i voleu llegir els casos d’alguns dels interns al camp de concentració de Manzanar, feu una ullada a aquest enllaç de la Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/Manzanar

1 comentari: