Kalalau Trail, Na Pali Coast - Kauai, Hawaii (2/2)

Un dels paisatges més espectaculars que un pot trobar a les illes de Hawaii és la Na Pali Coast, al nord-oest de Kauai. Es tracta d’una costa escarpada on no s’hi pot arribar per carretera. La xarxa de carreteres d’aquesta illa té bàsicament forma d'“U”, i la costa Na Pali és la zona que es troba entre els dos extrems d'aquesta lletra. De fet, ni a peu es connecten els extrems. No obstant, el Kalalau Trail és el camí que més s’hi acosta.

Primera vista de la costa a l’iniciar el camí

L’excursió per aquesta costa va ser el producte de la cerca “extreme hikes in Kauai” al Google. Els americans en general són molt exagerats sobre la dificultat i perillositat de les excursions, però cal dir que aquest camí es fa certament complicat en molts trams.

El Kalalau Trail té un total d’11 milles (18 km), cosa que fa que sigui gairebé impossible anar i tornar en un sol dia. Són 36 km, i no pas plans. Comença a la platja de Ke’e, just a on acaba la carretera, passada la badia de Hanalei, zona on moltes celebritats posseeixen una de les seves mansions. Si es vol fer aquest camí s’ha d’arribar a Ke’e ben d’hora ben d’hora. Un servidor i el seu ajudant estaven aparcant el cotxe a les 8 del matí. La zona d’aparcament és petita, i si s’omple, s’ha de recular fins a trobar un lloc per aparcar més enrere. No és recomanable deixar-lo al marge de la carretera. Posen multes.

Ke’e Beach – Hanakapi’ai Beach (2 milles): Aquesta primera part del camí és relativament senzilla. El camí puja la primera milla i baixa la segona, però és suficientment ample (hi passen dues persones perfectament), i les pendents no són gaire fortes. Un exhaustiu anàlisi sociològic demostra que és la part més accessible de l’excursió, ja que et creues amb famílies i grups de caminants poc preparats. La recompensa al final no és pas dolenta: la platja de Hanakapi’ai és una bonica entrada de mar perfecta per descansar i menjar. És una platja totalment rocosa on s’ha fet la curiosa tradició de crear torres de pedres. A més, com que és un bon punt per fer un pícnic, hi viu una bonica comunitat de gats salvatges que no tenen cap vergonya en venir a demanar una mica del teu dinar. Però no tot són flors i violes: multitud  de cartells anuncien que les corrents i la força de les ones, combinades amb el terra rocós de la platja, són molt perilloses. Fins i tot hi ha un cartell que diu que fins a la data han mort 82 persones per voler banyar-se o fer surf en aquesta platja.

Hanakapi’ai Beach – Hanakapi’ai Falls – Hanakapi’ai Beach (2+2 milles): en aquest punt un pot continuar el camí de la costa, o fer una petita incursió cap a la selva. Nosaltres vam optar per les dues alternatives, però vam començar per la segona. S’acaben les grans vistes i zones escarpades de la costa i es comença a seguir amunt el riu que desemboca a la platja. Curiosament, el riu també es diu Hanakapi’ai. És una frondosa vall a la cara nord de les muntanyes, per tant, de sol, poc. Això, juntament amb les contínues pluges tropicals, fa que gran part d’aquestes dues milles siguin sobre una pista de fang. Sí, no vam tornar pas nets a l’hotel. Això fa que s’alenteixi molt el ritme de la caminada i s’hagi d’anar amb força compte. Per sort, no hi havia mosquits. Vam ser els tercers del dia en arribar a les cascades. Un bonic estany format per un salt d’aigua de 100 metres d’alçada et deixa assegut en una pedra durant uns minuts. Els més valents i menys fredolics es banyen en aquesta piscina. No és el nostre cas, que ens ho miràvem amb cara de “ens hi fotem o no?”. Finalment vam marxar secs. Durant el trajecte de tornada cap a la platja ens vam creuar amb un segon perfil de caminant: l’excursionista sobre-preparat amb l’equipament oficial del caminador (en general de marca The North Face), pals de caminar, motxilla amb cantimplora integrada, etc. Tot i així, ningú camina més ràpid que els nostres intrèpids excursionistes. De tornada a la platja vam dinar amb la companyia de dos gats que sabien molt bé que allò que teníem era pernil dolç. El pa ni se’l van mirar. Finalment, es van rendir i van decidir provar sort amb el grup del costat.

Lluis afrontant les dificultats del camí

Hanakapi’ai Beach – Hanakoa Valley (4 milles, tot i que en vam fer només 3): Amb les forces recuperades ens vam disposar a caminar tant tram del Kalalau Trail com fou possible, tenint en ment que cada passa que fèiem s’hauria de desfer després. En aquest punt el meu jove acompanyant, encarregat de fer les fotos, encara creia que podríem arribar fins al final del camí. Al cap de pocs minuts ja vèiem que no seria possible. El camí es va fer molt estret, resseguint l’escarpada costa i completament enfangat. Una relliscada podia haver estat el final de la partida, però el fet que escrigui això és una prova força convincent que tot va anar bé. El camí puja 800 peus d’alçada per tornar a baixar, i tornar a pujar després. La meta del camí (al cap d’11 milles) és l’aïllada platja de Kalalau. Dormir allà “requereix” un permís, però aquí no hi ha rangers que ho controlin a diari. De fet, la platja de Kalalau és famosa per allotjar una comunitat hippy, on viuen aïllats de la civilització, i ocasionalment recorren el camí per anar a comprar provisions. Ens vam anar creuant amb alguns d’ells i d’altres excursionistes que anaven a passar-hi la nit. Un d’ells estava penjat a dalt d’una palmera intentant arrencar cocos. La palmera sortia del camí i quedava penjada pel precipici, però això no el va fer enrere. No ho va aconseguir però ens va dir que ho tornaria a intentar de tornada. També ens vam creuar amb una parella vestida de camuflatge amb un arc de caça. Resulta que estaven caçant porcs i cabres salvatges que habiten la zona. Sembla ser que els colonitzadors en van portar i ara l’illa té una bona comunitat salvatge d’aquestes espècies. Segons aquella parella, la caça recreativa d’aquests animals és legal, ja que n’hi ha massa. L’endemà vam poder veure un grup de cabres caminant tranquil·lament pel mig d’un bosc del Waimea Canyon.

Al cap de 3 milles vam arribar a un punt amb unes vistes espectaculars i vam decidir que ja n’hi havia prou. Si miràvem enrere podíem veure el punt d’inici i la costa escarpada; si miràvem endavant, la vall de Hanakoa ens quedava a sota, i a l’interior la gran cascada de Hanakoa, de 300 metres d’alçada.

Així és el camí en les zones per on ens atrevíem a treure la càmera

Amb encara més d’una hora de llum vam arribar destrossats al cotxe. Temps suficient per fer un parell de parades a les enormes grutes naturals que es formen al marge del tram final de la carretera. Un total de 14 milles i unes constants i espectaculars vistes són el bonic record que ens emportem de la costa de Na Pali.

I aquesta és la mateixa costa però des del punt més lluny on vam arribar

Aquesta segona part havia de contenir les 3 excursions que vam fer a l’illa de Kauai, però m’he allargat massa i he decidit tallar. 

Properament, Kauai 3, el desenllaç...