2012/03/07

Tijuana, Mexico



Estimats lectors del blog, avui em poso l’uniforme de sociòleg mentre a9554km creua fronteres i us explica la nostra aventura de mig dia a la fabulosa ciutat fronterera de Tijuana! A aquestes alçades de post, els lectors més fidels del blog ja sabran qui n’és l’autor.

Com la majoria sabreu, Tijuana és famosa per ser la ciutat mexicana més gran que fa frontera amb l’estat de Califòrnia. De fet, és la frontera més transitada del món, amb més de 50 milions de persones a l’any creuant-la (legalment). Això ha fet que des dels anys 50 hi hagi hagut una important explosió demogràfica, superant actualment el milió d’habitants.

Arribant amb cotxe per l’autopista, pocs kilòmetres passat San Diego (es podria dir que estan pràcticament enganxades) ja es veu que alguna cosa canvia. La baixa densitat en aquesta zona del sud californià contrasta amb l’amuntegament i l’alta densitat de Tijuana. Literalment, la ciutat s’ha bolcat a sobre la frontera i resulta molt curiós comparar els turons d’una banda i altra de la mateixa.

Seguint les recomanacions de la majoria, el més pràctic és aparcar el cotxe als Estats Units i creuar a peu. Els motius són obvis, tot i que només te n’adones quan mires la frontera des del costat mexicà, i és que mentre els vehicles que creuen cap el sud han de fer uns pocs minuts de cua, els que creuen cap al nord, direcció EEUU, han de passar un calvari força més llarg. No tinc cap ganes d’experimentar quant de temps és això, però per aquí es parla de més de 3 hores en un dia normal.


El que fa la gent, doncs, és creuar a peu. És poc glamourós, ho sé, però pel que sembla, la visita a Tijuana ja està preparada per això. Al costat americà s’acumulen uns quants pàrkings que per uns $10 pots deixar el cotxe tot el dia. Aquests pàrkings estan enganxats al límit del país, per la qual cosa la caminada que s’ha de fer per creuar és pràcticament inexistent.



Creuar cap a Mèxic consta senzillament en caminar i passar un parell de portes unidireccionals de cargol, com aquelles que passes quan surts del Tibidabo, perquè ens entenguem. Curiós un cartell que et recorda que a Mèxic ja no és legal anar armat. Durant els pocs metres on un no està ben bé a cap país, uns pocs agents fronterers, tant americans com mexicans, et fan poc més que un cop d’ull. De tant en tant paren algú i li miren la motxilla, tot i que imagino que nosaltres no érem precisament el target que acostumen a parar.



Creuem i ja estem a Mèxic! Estem a Mèxic? Sí, geogràficament estem en aquest país situat a la part meridional d'Amèrica del Nord, però ja us puc assegurar (tot i que no tinc el plaer d’haver visitat res més d’aquest país), que Tijuana és primer una ciutat fronterera i després és una ciutat mexicana. El desplegament de serveis que et trobes tot just posar-hi un peu es podria comparar amb el d’una fira de festa major.



A veure, un moment, però per què li pot interessar a una persona dels EEUU anar a Tijuana? Doncs, la meva ment analítica va ser capaç de detectar dos tipus de públics que nodreixen l’activitat econòmica de la Zona Norte o Zona Río de la ciutat:

1.  En primer lloc, el que serien els turistes, que era el nostre cas. Americans i turistes a Califòrnia aprofiten la relaxació respecte les lleis americanes que ofereix la ciutat per passar un dia d’oci i de compres. I és que en bona part, Tijuana ofereix uns atractius força semblants als de Las Vegas: compres, bars, locals per senyors, beure (tequila)... La gran majoria d’aquests turistes, però, són americans d’ascendència mexicana, tot i que per la forma de vestir és força senzill distingir-los dels autòctons.

2.  En segon lloc hi vénen ciutadans americans a adquirir productes i serveis relacionats amb la sanitat que al seu país els surten més cars. No exagero si dic que el 50% dels locals dels carrers més turístics de la zona són consultes mèdiques, dentistes o farmàcies. La sanitat als Estats Units és cara, pel què dedueixo que bona part de gent de classes més baixes, on la seva feina no els dóna per una assegurança mèdica prou bona o simplement no volen pagar pels preus astronòmics dels EEUU, els surt més econòmic anar a Mèxic. No només el gran nombre d’establiments en fa evidència d’això, a la cua de tornada es veia força gent amb radiografies.


Ah, i si el producte estrella de la primera categoria de visitants és el tequila i el tabac, per aquest segon grup ho és la Viagra. Desconec si part dels medicaments oferts a les farmàcies de Tijuana són il·legals als Estats Units, però diria que són senzillament més barats.

Mmmmm... llavors Tijuana i Andorra no són tant diferents! Alcohol, tabac i Viagra, fet que evidencia que gran part de l’atractiu turístic de Tijuana és un tema d’impostos i divises. Per descomptat, tothom t’accepta dòlars i en molts establiments els preus només estan en dòlars. Si no és així, et fan el canvi a 12 pesos per 1 dòlar.



Avancem, que m’estic encallant. La primera imatge, com he dit abans, és de caire de festa major: paradetes de menjar, garlandes, molta gent amunt i avall, música en directe... No obstant, una gran “M” de color groc ens fa posar de pues a terra i ens recorda que encara estem al món globalitzat.

Caminar fins a l’Avenida Revolución, el centre turístic de la ciutat, és un trajecte de poc més de 10 minuts. Tot i així, una legió de taxis s’aprofiten de la pobra gent que no ho sap. Haig de remarcar que en cap moment ens vam sentir intimidats per l’ambient del carrer i que la zona turística de Tijuana sembla d’allò més segura, a diferència de comentaris que havia sentit. Segurament, els habitants de la ciutat saben que hi ha moltes altres formes de treure els diners als turistes. A veure si n’aprenen a Barcelona.

L’Avenida Revolución és una avinguda força ampla amb molta activitat. Principalment hi trobes restaurants i bars, botigues de joies, de roba o souvenirs (o de les tres coses a la vegada), de licors i farmàcies. Els botiguers esperen pacientment al carrer per convidar-te a entrar als seus establiments. Lògicament, la nostra pell esblanqueïda ens delatava. “Pásele” és la paraula que fan servir tots mentre assenyalen el seu establiment amb un gran somriure. No són excessivament pesats i són molt simpàtics. La majoria es dirigien a nosaltres en anglès, tot i que és molt curiosa la sorprenent capacitat d’alguns de saber que som de Barcelona sense haver-nos sentit pronunciar ni una paraula. 

Recomanem també passejar pels carrers i zones adjacents a aquesta famosa avinguda, com la Plaza Santa Cecilia i l’Arco Monumental.




Una de les grans icones de Tijuana (pels turistes) és fer-se una foto amb els famosos burros zebra. Bàsicament són burros que els pinten com una zebra. Jo em pensava que la raça era així, tot i que dies més tard el Jim ens va explicar que eren burros blancs amb una mà de pintura. Una recerca per la xarxa m’ha explicat que la tradició prové dels fotògrafs de fa dècades que van decidir pintar els pobres animals perquè si eren només blancs era difícil d’apreciar-los a les fotografies. I així es va crear la tradició. Total, que cada 50 metres tens un carro amb un burro zebra amb el qual t’hi pots fer una foto. L’animal està allà palplantat feliçment menjant panotxes de blat de moro. I no, l’Estel no em va deixar fer-me cap foto amb ells.

Vam dinar a un restaurant anomenat El Torito, situat a la mateixa Avenida Revolución. Vam seure sota el sol del migdia a la terrassa i vam gaudir d’un bon dinar acompanyat de margarites. Segons el cambrer era Happy Hour i te’n donaven dues al preu d’una. Més tard vam veure que sempre era Happy Hour. Mentre dinàvem, venedors ambulants (que havien pujat a la primera planta del restaurant) ens anaven oferint coses. També hi havia mariachis. A destacar també una divertida pràctica que fan on el cambrer et posa mirant cap el cel amb la boca oberta, et col·loca un tovalló al coll com si es tractés d’un barber i et va tirant una generosa quantitat de tequila i cervesa durant diversos segons (no exagero si dic que eren com 10 segons), mentre el tio va xiulant amb un xiulet que té a la boca per cridar l’atenció de tothom. L’home de la taula del costat després de fer això un parell de vegades va sortir del restaurant que no sabia si era de dia o de nit.

Foto amb l'encarregat del restaurant i l'home de la taula del costat que no sabia ni a on mirar

I realment no hi ha massa més per veure, pel que la visita per aquesta zona es pot fer tranquil·lament amb un parell d’hores de passeig. Nosaltres havíem creuat la frontera pels voltants de les onze i a poc més de les dues ens disposàvem a tornar-la a creuar. Mentre rèiem de la infinita cua de cotxes que esperaven per creuar vam descobrir que ells no eren els únics que passarien una bona estona més a Mèxic. La cua per creuar a peu es perdia carrer avall!



Un cop ens vam posar a la cua i ens vam haver mentalitzat que allò no era cosa de 10 minuts, només ens va caldre avançar poc a poc durant una mica més de dues hores. Teníem pensat visitar (amb els nostres convidats Manu, Gemma i Adriana) San Diego abans de la posta de sol, però no va ser possible per pocs minuts. Lògicament durant tot el recorregut vam poder gaudir de nombrosos venedors i músics ambulants que ajudaven a amenitzar l’espera.

En resum, visitar Tijuana és una experiència força curiosa que recomanem a tothom si és té temps. No és un lloc per anar-hi cada cap de setmana, però per veure-ho un cop val la pena. La pròxima vegada que creuem la frontera, però, espero que sigui per veure el veritable Mèxic.



Pásenle bién!

12 comentaris:

  1. Primeta Ivette8/3/12 12:00 a. m.

    Welcome to Tijuanaaaaaaaaaaa!!

    ResponSuprimeix
  2. ostras!!! lluis me acabo de dar cuenta que cuando escribes tu te gusta ser extenso.

    nos cuentas hasta tus pensamientos! xDD que ya sabemos que tienen siempre sentido. te ha faltado decir, cosas sobre el idioma, y sobre la gente de allí.
    me hablas de la demografía y no del carácter de los mejicanos.
    Tampoc cuentas la comida, aunq imagino que tiene que ser guiri. xD

    pd. que fuerte y que pena lo de los medicamentos.

    un besitooooooooo

    ResponSuprimeix
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponSuprimeix
  4. andeleeeeeeeeeee!!!!!!molt bo lluis!!!

    petunetss

    gemma

    ResponSuprimeix
  5. El Lluís va menjar molta comida corrida, tots sabem que li encanta

    ResponSuprimeix
  6. No entenc la diferenciació entre americans i mexicans. Els mexicans són americans, i més que els anglo-saxons.
    Mèxic no és Centreamèrica, sinó Nord Amèrica.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Benvolgut/da anònim/a,

      Tots són Americans. Ningú ha dit el contrari. Agraïm el teu comentari, però ens haguera agradat poder-te'l agrair personalment. Llàstima que no hagis volgut signar amb el teu nom.

      Salut!

      Suprimeix